dimecres, 26 de setembre de 2007

0. Catalunya 1978-2008

L’any 2008 farà trenta anys del naixement del Partit dels Socialistes de Catalunya. És un bon moment per a repensar i reformular els principis que han fonamentat l’acció dels socialistes al llarg d’aquests anys, amb la intenció de projectar-la vers el futur.

El PSC nasqué en un context històric molt especial, i aconseguí recollir i interpretar les ànsies, els valors i les il·lusions de bona part dels ciutadans, com s’ha anat demostrant elecció rere elecció.

Tanmateix, al llarg d’aquests trenta anys el país ha patit una transformació importantíssima, que l’ha afectat a tots nivells.

Algunes d’aquestes transformacions són similars a les viscudes per les societats occidentals, d’altres són específiques de la situació de Catalunya en el context espanyol.



Els canvis socials han afectat a la percepció que els ciutadans tenen de la política i dels partits.

Les estructures socials han tendit a fer-se més laxes. Tot i que es mantenen les diferències de classe, aquestes no han seguit generant un discurs, un relat explicatiu dominant sobre el que bastir i ordenar els conflictes polítics, socials, econòmics o culturals, poder-los interpretar, i proporcionar solucions.

El discurs basat en classes socials ha quedat fortament condicionat per l’eclosió de la societat de consum de masses, que, sense amagar la persistència de diferències econòmiques i socials, ha fet impossible que aquestes siguin capaces d’explicar per si mateixes la dinàmica social.

El poder de consum és en la societat actual el barem de l’ascens social i la creació de noves necessitats és el combustible que alimenta el progrés econòmic.

De resultes d’això, les demandes “socials” són cada cop més individualitzades i exigeixen respostes immediates i de satisfacció completa.

El bé comú i l’interès general, objectiu de les formacions polítiques, és cada cop més difús, en haver-se afeblit els lligams col•lectius d’allò que s’anomena el teixit social.

En una societat d’aquest tipus poden sorgir fenòmens populistes i partits lligats a fenòmens conjunturals (líders, situacions excepcionals) o aquells que defensen elements culturals i identitaris, que sovint es perceben de forma més nítida que els conflictes socials. En aquest context, la creixent diversitat d’orígens de la població catalana pot fer augmentar encara més la importància dels elements culturals com a generadors de diferències, per damunt de les qüestions socials.

L’estructura social basada en grups més o menys estables ha donat pas a un esquema més flexible, caracteritzat per un procés creixent d’individualització i segmentació, on l’ordenació de la vida a través del treball i la família és molt menys evident que anteriorment.

Aquesta flexibilització de l’estructura social ha comportat una individualització dels comportaments. L’associacionisme de tot tipus és minoritari, el que comporta la desaparició d’espais de socialització primària, de contacte i intercanvi, de pacte i convivència. Aquest fenomen és encara més acusat entre les noves generacions, nascudes quan ja la televisió, l’ordinador personal i Internet estan totalment implantats a la vida domèstica.

A nivell general, la política ha perdut capacitat de maniobra en aquests trenta anys. Principalment perquè la influència de les decisions polítiques en el món econòmic ha disminuït dràsticament en favor d’altres instàncies (ja sigui públiques com la Unió Europea, o privades com les grans corporacions). Però també perquè la pròpia idea de progrés, que canalitzava les esperances d’un futur millor, ha entrat en crisi deixant pas a un escepticisme general sobre les possibilitats d’una millora substancial de les condicions de vida en el futur. En conseqüència, la societat ha deixat de creure en la capacitat transformadora dels partits i les institucions que dirigeixen.

L’atomització social, la individualització creixent que comporta l’esllanguiment dels espais públics, i l’acceleració del ritme de vida fan que l’opinió pública es mogui en base a “electro shocks” i no en un moviment continu cap a una direcció concreta. I, en conseqüència, la incidència de la política en l’opinió és de curta durada i de curt abast, a més de competir en inferioritat de condicions amb els impulsos provinents d’altres entitats (empreses, publicitat).

En aquest context, els socialistes ens proposem recuperar els principis del radicalisme democràtic, reforçant l’espai públic com a espai de convivència i de diàleg, i de construcció d’una identitat cívica compartida, per tal de recuperar la confiança en la capacitat transformadora de la política.


Els canvis socials i la necessitat de recuperar els valors que defineixen el nostre projecte

Ens trobem en una època de pensament feble. Els valors absoluts que eren la base de les ideologies amb una visió de l’home i de la societat complerta i tancada han desaparegut progressivament. Ara els valors han esdevingut més instrumentals, menys categòrics, no formen part d’una tradició històrica, nacional o ideològica. El propi sistema de transmissió de valors està en crisi: la família, l’entorn social i l’escola han estat substituïts pels mitjans de comunicació o la publicitat.

Però, tot i els canvis, està emergint de nou la demanda d’uns valors que donin un sentit a la vida en societats complexes i diverses com la nostra. Una demanda que no troba una resposta clara en la política, que sovint és acusada de no oferir un projecte comú en base a valors compartits.

Aquesta “política sense valors” sovint ha desorientat també a l’esquerra quan s’ha limitat a la gestió administrativa de la realitat, allunyant-se de l’energia que l’alimenta: la utopia, el debat, i la participació. Els socialistes catalans, però, no volem caure en aquest parany i per això ens proposem definir amb més claredat els valors que inspiren el nostre projecte, i que ens han de servir per a construir una societat més justa.

Els socialistes pensem que una bona política és un “política de sentit”, és a dir, una política que proporcioni una lògica explicativa al que es fa, que assenyali un objectiu a assolir i dibuixi un camí de reformes per aconseguir-lo. Una política, per tant, guiada per uns valors que donen sentit a l’acció política, que configuren un relat sense el qual, no hi ha POLÍTICA més enllà de les polítiques.

En un moment com l’actual, en què ens proposem donar un nou impuls al socialisme català, ens cal establir de forma més nítida el perfil del nostre projecte, i clarificar els valors finals que ens guien, per veure com els podem concretar per tal de poder afrontar nous reptes i resoldre nous problemes.

El PSC és dipositari d’uns valors que formen part de la tradició política de la Revolució Francesa i del Socialisme Democràtic: els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Estem convençuts que aquests valors segueixen plenament vigents i ens han de servir per formular, comunicar i aplicar la nostra acció política per tal de donar respostes als problemes socials. Són aquests valors els que donen sentit al projecte que defensem, ens identifiquen com un actor diferenciat i amb perfil propi en la vida col•lectiva, i es converteixen en importants elements d’adhesió social.

Per tant, és a partir d’aquests valors, i dels principis del radicalisme democràtic, que hem d’afirmar la “personalitat” del partit, la identitat del nostre projecte, i el nostre perfil com a organització.


El catalanisme social com a eix vertebrador del nostre projecte

En el cas concret de Catalunya, el canvi polític més important en aquests trenta anys ha estat el naixement i estabilització d’un nou poder autonòmic encarnat pel govern de la Generalitat. Però durant molts anys, l’allunyament dels socialistes catalans del govern autonòmic ha dificultat l’elaboració i difusió d’un projecte propi per a Catalunya.

El PSC ha sabut configurar un discurs ben travat sobre les bases de 1978, l’àmplia experiència de govern municipal des de 1979, i la llarga experiència de govern socialista a Espanya (1982-1996), que s’ha reprès des de l’any 2004. Però fins fa pocs anys tenia pendent encara consolidar el seu discurs nacional.

L’experiència de govern de la Generalitat des de 2003 està posant les bases perquè qualli un projecte progressista de país pel segle XXI, el projecte del catalanisme social. Un nou catalanisme que es proposa liderar la nova etapa de l’autogovern de Catalunya que s’ha obert amb l’Estatut de 2006.

El projecte nacional dels socialistes catalans és el catalanisme federalista, un catalanisme de llarga tradició i que ha estat sempre compromès amb el progrés i la justícia social.

Un projecte que té voluntat de sumar i representar a la majoria del catalans, que es senten catalans i espanyols alhora, sense conflicte, i que volen un govern que defensi amb fermesa el nostre autogovern i els interessos de Catalunya dins d’Espanya.

Un projecte que vol representar una nació catalana incloent, que es reconegui en la seva diversitat, i que des d’aquesta pluralitat sàpiga defensar la pluralitat d’Espanya. Una Catalunya oberta a Espanya sense complexos.

Un projecte catalanista, amb vocació majoritària i de govern, que es caracteritza per la voluntat de governar el nostre país des de l’ambició i el rigor amb l’objectiu d’assolir una Catalunya més autònoma, més pròspera, i més justa.

<< Tornar a la pàgina principal