dimecres, 26 de setembre de 2007

10. Promoure campanyes de mobilització i participació electoral.

El PSC i els moviments socials

Als últims anys de govern del PP a Espanya, i coincidint amb CiU a Catalunya, es van viure algunes de les majors mobilitzacions socials, protagonitzades per la ciutadania. L’esquerra va ser part activa i protagonista d’aquestes mobilitzacions. Des del partit es va donar suport i es va participar activament en les mobilitzacions contra la reforma laboral, el Pla Hidrològic Nacional, i la Guerra d’Iraq, entre d’altres.

No obstant, des de llavors, la capacitat mobilitzadora ha passat a mans dels sectors conservadors, sobretot en el conjunt d’Espanya. Això no vol dir que l’esquerra hagi perdut capacitat de mobilització, si no que, degut sobretot a la utilització tergiversada per part dels sectors més reaccionaris d’alguns dels avenços fets per un govern socialista, han estat sectors afins d’aquesta dreta els que han protagonitzat les protestes.

Podem dir que hem passat d’anar al carrer per demanar més drets i més llibertats, a veure com des del carrer es volien retallar drets i es cridava contra sectors socials.

La mobilització social, no obstant, no és coincident amb la xarxa de moviments socials existents, especialment a Catalunya. Ara per ara, també en aquest àmbit, veiem un canvi en la manera de configurar-se i d’organitzar-se d’aquests moviments socials.

En aquesta situació, des del PSC ens proposem articular nous canals de participació que reforcin els mecanismes del nostre sistema de democràcia representativa. Canals que han de prendre com a punt de partida les sectorials del partit i les seves agrupacions, que s’han d’obrir més als sectors d’activitat que representen i als barris i ciutats en què realitzen la seva tasca.

Els socialistes entenem que els moviments socials han de complementar l’acció dels partits polítics posant nous temes a l’agenda i els partits hi han de respondre integrant les demandes en polítiques de més gran abast. Els moviments socials de caràcter proactiu permeten oferir alternatives i respostes a les demandes que van originar el moviment. I el Partit Socialista ha de tenir la capacitat per a detectar des d’un principi aquestes propostes per tal de canalitzar-les en el sistema polític i administratiu, i transformar-les en acció política, en propostes de canvi al Parlament.

Ara bé, aquesta complementarietat s’ha d’explicar. La relació entre uns i altres s’ha d’assemblar a la diferència que fa anys es feia entre el programa de màxims i el de mínims. Els moviments socials demanen el programa màxim i, els governs no sempre són capaços de complir-lo, tot i que hi han de tendir i, sobretot, han de saber explicar perquè poden arribar, o han decidit arribar, fins a un punt i no més enllà.


Representativitat i participació

Qui representa als ciutadans és el Parlament i el Govern. Sembla un axioma senzill però a vegades l’oblidem. Els fenòmens participatius no són per millorar la representativitat, o augmentar la legitimitat. Hem permès que aquesta creença, aquesta fal·làcia s’estengui. La participació ha de servir per millorar el servei públic que es dóna, pot ser un instrument de millor gestió pública en un món complex i d’informació universal i immediata. La participació té sentit i utilitat ben entesa, organitzada de forma que el nivell de participació i influència tingui a veure amb la representativitat del que participa. La participació és un model o un instrument o un valor de la democràcia representativa i la gestió pública, no és una alternativa a la representativitat.

Els partits han perdut molt terreny, i també les institucions democràtiques, quan enlloc d’adaptar-se incorporant mecanismes i valors participatius s’ha permès que s’estengui la quimera d’una democràcia participativa alternativa a la representativa. Per molt participativa que fem la nostra democràcia, sempre serà representativa i per tant són dos categories no contraposades, perquè no formen part de la mateixa dimensió.

Cal construir la participació a partir d’agents veritablement representatius, i desemmascarar l’aprofitament a vegades descarat de la voluntat i la demanda de major participació per part de minories i petits grups. Entendre què els fa aparentar legitimitat quins mecanismes socials i comunicatius n’expliquen l’èxit i la perdurabilitat i dotar als moviments autènticament representatius del paper que la societat civil organitzada hauria de tenir al costat del partit que millor els pot representar.


Mobilització

El PSC creu en una societat articulada, heterogènia, viva, i que plantegi un compromís amb la construcció del nostre entorn. No creiem en la cultura del no. Creiem en el compromís cívic i la participació activa i crítica de la ciutadania, organitzada o de manera individual. Per això creiem en la necessitat de fomentar la complicitat amb els moviments socials progressistes i encetar una etapa de complicitat entre política i ciutadania. La credibilitat dels partits i del sistema polític depèn en gran mesura de la nostra capacitat per transmetre il·lusió, per generar confiances i sinèrgies i per que se’ns vegi com quelcom no aliè a la normalitat.

Encara que creiem i veiem una necessitat urgent el treballar per una major implicació de la ciutadania en la utilització dels seus drets cívics, amb una implicació especial pel que fa a la participació electoral, som de l’opinió que abans hem de fer el pas previ de recuperar la confiança en el sistema polític i en la política. Hem de parlar un llenguatge entenedor i directe, crear el vincle amb la ciutadania i esperonar-la per a que es produeixi un increment de la mobilització i sensibilització social. El PSC com a partit, i el Govern com a institució han marcat aquest eix com un dels més prioritaris a l’hora de plasmar l’acció de govern. Només d’aquesta manera podrem aspirar a convèncer la societat de la bondat que hi radica en l’ús majoritari dels drets socials i la participació.


Canvis en els mecanismes clàssics de participació


Amb el creixent individualisme que es va desenvolupant a les nostres ciutats i viles, ens trobem amb dificultats per aplicar els mecanismes clàssics de participació i consens a l’hora d’acordar els projectes a desenvolupar.

Els socialistes sempre hem defensat l’agrupació de persones al voltant de qualsevol qüestió que sigui del seu interès i que oferint serveis a la comunitat completa l’oferta que des de les diferents administracions es posa a disposició de la ciutadania. Això ofereix un marc estable de relació que fins ara era necessari i suficient, ja que dona una estabilitat en les relacions, permet tenir identificats els interlocutors i garanteix un treball integral i transversal en el conjunt del territori, independentment del àmbit sectorial al que faci referència l’actuació.

Aquesta representació col·lectiva, que coneixem com a societat civil organitzada, ha de mantenir-se en el temps, ja que garanteix compromís estable. Hem de reforçar els vincles amb ella com a col·laboradora en la consolidació de valors imprescindibles en qualsevol societat lliure i democràtica.

Ara bé, com a governs i proposta política hem d’ésser amatents a una nova realitat, cada vagada més emergent. El fenomen que estem vivint al nostre país de l’”AQUÍ NO”, que ja fa temps es viu en altres països, on es conegut com a NIMBY (Not In My Back Yard) (no al meu pati del darrere), fa que cada vegada siguin més comuns l’aparició de “plataformes” o senzillament “activistes” individuals que s’oposen a la realització de projectes en emplaçaments que els afecten directament. Habitualment no es mostren contraris a la “cosa” sinó a la seva ubicació, massa propera a la seva residència. No qüestionen l’equipament, el servei o la infrastructura, senzillament no la volen a prop seu. Això mostra, normalment, un alt nivell d’insolidaritat amb la comunitat i una falta de consideració cap a les capes més desfavorides de la nostra societat.

No es senten representats per les associacions tradicionals i, per tant, busquen la interlocució directa amb l’Administració. Neixen i moren amb el projecte. Són fàcilment manipulables per formacions polítiques a l’oposició.

Hem de ser capaços de trobar l’equilibri en les relacions amb aquests “dos móns”. Sense deslegitimar la societat civil organitzada, tenir capacitat d’anticipació a la generació de conflictes amb mecanismes que ens permetin detectar, abans que es produeixin, els focus d’interès que poden desestabilitzar i/o posar en qüestió l’acció de govern.

http://onzecongres.blogspot.com

1 comentari:

Salvador Pastor ha dit...

CANVIS EN ELS MECANISMES CLÀSICS DE PARTICIPACIÒ

Combatir la Cultura del NO

Debemos trabajar contra la cultura del No que ha ido creciendo en un sector de nuestra ciudadanía se trasmite en el odio y rechazo por toda jerarquía, burocracia y tecnocracia. Su objetivo político , aparentemente, es eliminar las barreras institucionales y los intereses creados que se interponen entre la ciudadanía y su participación activa. Pero en el fondo pretende deslegitimar la representación política en las urnas , invirtiendo la estructura política descendente de la democracia representativa y establecer el sistema decisorio ascendente de la democracia de las bases..
La democracia participativa . que nosotros debemos defender, se va haciendo cada día pero cada ciudadano y ciudadana debe jugar el papel que le corresponde al igual que al movimiento asociativo , organizaciones sindicales y partidos políticos
Siempre existirán colectivos y entidades contrarias a aceptar y asumir las reglas del juego establecidas, excusándose en sus deficiencias. La organización política tradicional , a veces, es complicada , tediosa; involucra a muchas personas “militantes” en interminables debates, discusiones, acuerdos y consensos., generando un trabajo burocrático y rutinario, necesario e imprencisdible , pero que no sabemos explicar su necesidad..
La cultura del NO aparece, a primera vista, más atractiva, dinámica, menos comprometida y más subversiva. Sus actitudes organizativas parecen más participativas, asamblea rías y ágiles en la toma de decisiones . Ante esta situación debemos ser capaces de comunicar mejor nuestra acción política cotidiana, defender nuestro compromiso y responsabilidad social; y realizar desde las instituciones una política más descentralizada pero interrelacionada con grandes centralidades de poder político que tendrán que enfrentarse a conflictos de acción colectiva. El progresivo desprestigio de una educación política participativa en vez de liberar, conecta directamente con los grupos más antisociales.. Esto debemos evitarlo y combatirlo


.El efecto” gasolinera”.

Las administraciones públicas tienen la obligación de presentar sus proyectos , planes de actuación y el desarrollo urbano sobre un territorio concreto..
Se deben adelantar a los posibles efectos, a esto en algunos lugares se denomina efecto” gasolinera”. Cuando se quiere instalar un equipamiento que puede resultar problemático pero necesario, ej una subestación eléctrica urbana .Primero se hacen este tipo de servicios y después las viviendas, de lo contrario el conflicto está asegurado. Paralelamente deberán buscar los cauces más apropiados para la participación de la ciudadanía.









.El Tercer Sector

Cuando hablamos de este sector hay una especie de mezcla y confusión entre su profesionalización laboral y su potenciación, con el trabajo voluntariado habitual de la sociedad civil organizada, debe existir una interrelación permanente, pues conviven en muchas organizaciones sociales etc, pero en otras asociaciones o movimientos cívicos su implantación es desvirtuar sus objetivos y funciones.
En algunos barrios periféricos, con deficiencias estructurales, las entidades del tercer sector actúan “casi” como empresas , pero de economía social, de lunes a viernes.
Y el fin de semana deben actuar, si hay, las propias del lugar.


…Sectors amb especials atenció


..Gent Gran……

En muchos municipios, pensando más en la rentabilidad electoral que social, cuestión errónea, han centrado parte de su política a la gent gran, en base a una población agraria venida a la ciudad que se ha hecho mayor, en potenciar un modelo de Casal d’avis con todo una serie de servicios, necesarios, que prácticamente se asemejan a los centros de día. Para algunas personas mayores no dejan de ser un esplai o lugar donde pasar sus horas ociosas.
Al final estos casals d’avis pueden terminar de convertirse en círculos cerrados de un determinado sector de la gent gran y no un servicio abierto a las personas jubiladas o prejubiladas de un barrio o ciudad. Este tipo de equipamientos con sus servicios y actividades como talleres, aulas de informáticas etc deberían estar abiertos a toda la población jubilada y prejubilada
Paralelamente debería de estudiarse fórmulas de interrelacion con otros equipamientos municipales como los deportivos , las bibliotecas . los centros culturales para que pueden ser sitios útiles para este segmento de la población ..


..Incrementar más las ayudas a…tele alarmas, tele asistencia y ayuda a domicilio