La proximitat és un concepte que, en general els partits polítics i en particular el PSC ha utilitzat molt sovint els darrers anys; en canvi, no és tant evident que quan parlem de proximitat sapiguem exactament a què ens estem referint. És a dir, la sobreutilització del mot proximitat ha implicat una certa inocuïtat del mateix concepte.
Es fa necessària doncs una reflexió no tan sols sobre el que realment volem dir quan parlem de proximitat sinó també una reflexió sobre la conveniència de la mateixa paraula.
No es tracta doncs tant de reivindicar que hem de fer una política de proximitat, sinó reivindicar la concreció, aclariment i diverses accepcions del mateix concepte.
Una proposta és englobar el concepte de proximitat en dos grans dimensions, que ens ajudin a separar les diferents implicacions de la paraula proximitat i per tant, a diferenciar les estratègies per poder millorar la seva aplicació.
Proximitat com a estratègia
Proximitat com a manera de fer, com a manera de transmetre. ¿quina és la manera de fer política que transmet proximitat?
En primer lloc, la manera d’expressar-se. ¿Més col·loquial vol dir més proper? ¿Fer servir blogs (en general comunicació 2.0) vol dir ser més propers? ¿Fer més política a ‘peu de carrer’ vol dir ser mes propers? No està clar, ni en termes de percepció ni en termes de resultats electorals. Més que proximitat, en aquest sentir, hauríem de reivindicar un llenguatge diferent en parlar de política i potser una diversitat major de portaveus polítics d’un mateix projecte. Proximitat com a naturalitat en l’expressió, diversificació del llenguatge i presència en els seus àmbits.
En segon lloc, la manera de viure dels nostres liders. ¿Dur a terme una vida més similar a la de la majoria dels ciutadans vol dir ser més propers? Hi ha arguments per defensar que la percepció ciutadana dels nostres representants polítics seria millor si aquests visquessin segons els estàndards que pregonen......que utilitza els serveis públics ( i això implica clarament a la seva família, fills a l’escola pública etc...), que viu d’una determinada manera (sense lucraments excessius per exemple). Però també hi ha arguments per defensar uns polítics menys anglosaxons, on el seu àmbit privat romangui desconegut i fer d’això una bandera. Segurament en aquesta reflexió també entren consideracions sobre l’estètica: si acceptem la separació definitiva públic/privat de la vida de cadascú, aleshores tampoc tindria molt sentit preocupar-se de la vestimenta, les ulleres, la pinta física d’un líder. Sense fer un posicionament a priori per una o altra postura i defensar-la fins al final, que sigui coherent en el seu conjunt. Proximitat com a coherència i seguiment d’un codi ètic.
En tercer lloc, proximitat com a organització. La proximitat també ha d’arribar a la militància i als generadors d’opinió, introduint elements de debat sobre la conveniència de que la militància s’impliqui més activament en les tasques de difusió del discurs i d’explicació de l’ideari i les propostes programàtiques. Proximitat com a implicació
Proximitat com a contingut (i com a valor)
Quan parlem de proximitat com a contingut estem parlant sobre practicar una política que no estigui d’esquena a la societat que governa o que vol governar, per tant, una política que correspongui en les seves diferents dimensions als anhels de la ciutadania.
Per aquesta definició és obvi que proximitat és inherent a qualsevol projecte polític…hi ha algun partit democràtic que vulgui viure lluny de les necessitats dels ciutadans? La clau és com interpretes aquestes necessitats i en com les saps satisfer….és això proximitat o és simplement política?
El que sí està clar és que la gent (quan pensa en els seus interessos) vol estar ben representada i també en tenir uns polítics eficaços i coherents i bons sistemes d’informació per quan necessitin quelcom. Això no implica per tant la màxima de ‘hem de ser més propers i participatius’ sinó una màxima de ser més coherents, més eficients i, en definitiva, dotar al sistema de major democràcia.
Això es tradueix en una major accountability[1] de les polítiques, en més avaluació sobre el que fem, amb una major coherència en les declaracions (que no sembli que ens desdiem, que ens repetim, que estem disposats a barallar-nos perquè sí etc...), amb una major efectivitat i transparència en la gestió (acceptant els errors, dient NO és possible si no ho és etc...) i en un llenguatge govern-oposició més honest.
Més que proximitat el que s’ha de reivindicar és un projecte més nítid, amb menys ambigüitats de definició i d’aplicació. Un projecte amb un llenguatge més coherent i amb uns dirigents que sàpiguen utilitzar els medis comunicatius d’una societat com l’actual. Un projecte que, en conjunt, tingui més coherència i més coratge, coratge que per força implica trencar certes fronteres molt imbuïdes dins la nostra praxis política.
En aquest sentit més proximitat sí, però en forma de més coherència, menys immediatesa, més mecanismes democràtics (interns i externs) i més claredat i coratge en la defensa i concreció del teu projecte.
Web 2.0
L’ aparició de la web 2.0 ha suposat un canvi en l’espai públic: milers de ciutadans i ciutadanes opinen, dialoguen, debaten i participen a l’anomenada “gran conversa”. La web 2.0 amplia els espais de participació i comunicació I els posa a l’abast de tothom.
El gran canvi és la superació d’intermediaris, deixa d’haver un pocs emissors d’informació i opinió. És clau la participació de les persones amb responsabilitats en aquest espai. El PSC ha apostat per la presència a la blogosfera. Ara hem d’afrontar la política 2.0 que suposa:
- La política 2.0 no és només escoltar, sinó que permet la construcció de programesen relació i a partir de la gent.
- Les persones tenen un protagonisme més important. Es vol conèixer el que opina cada responsable.
- Permeten reconstruir la xarxa social.
________
[1] Capacitat de retre comptes i d’avaluar resultats
<< Tornar a la pàgina principal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada